Sovint sabem què hem de fer, però no ho fem, no emprenem l’acció.
Per què posposem la feina? Què ens atura?
La indecisió i la postergació són dos dels principals obstacles en la consecució dels nostres objectius. L’excés d’anàlisi sol ser una altra bona excusa per la no-acció.
Per evitar emprendre l’acció recorrem a diferents tipus de racionalitzacions. Moltes vegades ens convencem de que és millor quedar-nos en el nostre estat actual, conegut i segur, que córrer el risc d’enfrontar-nos a les conseqüències desconegudes del canvi. Aquesta fase d’incomoditat actua com a element de dissuasió per iniciar l’acció. La por al fracàs ens inhibeix, pensem que emprendre l’acció és més dolorós que aplaçar-la.
A vegades esperem a que ens arribi la motivació per iniciar una tasca, però la motivació no arriba per art de màgia. Quan comencem a aconseguir objectius, aleshores sí que ens sentim motivats per a continuar treballant. Quant més sovint prenem decisions, més fàcil resulta fer-ho.
Altres vegades ens quedem atrapats en la planificació: volem tenir totes les variables sota control, però el control total és una il·lusió, mai el tenim.
“Si volem sentir-nos còmodes, tenir el control i actuar amb eficàcia confiança i valentia, primer hem de sentir-nos incòmodes, no tenir el control i actuar de manera incompetent, sense confiança...”
Dryden, W.
Planificar és necessari, però si no actuem, perdem oportunitats. Només podràs estar segur de la decisió correcta a posteriori. Si emprens l’acció i t’equivoques, sempre pots integrar aquesta experiència de cara al futur. Això és molt més enriquidor que penedir-se d’allò que podries haver fet i mai vas fer.
Si ets massa perfeccionista, perdràs velocitat – important avantatge competitiu.
MProativa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada